Sobre l'estimació de l'obra de
Maties Pallarés i Santiago Vidiella

José Ignacio Micolau Adell


Quan més coses hem anat sabent d'una generació d'escriptors, historiadors i fins i tot activistes socials o polítics del Baix Aragó, que viuen a cavall entre el segle XIX i XX, hem pogut comprovar l'alta valoració que els contemporanis van tenir dels seus escrits i trajectòria personal. Referint-nos, aquesta vegada, a l'obra de dos dels historiadors que més van aprofundir en la història medieval de la nostra terra, veurem com, de la valoració a què abans ens referíem, es va passar, quasi sense excepcions, a l'oblit, a un cert menyspreu, a l'a utilització, a vegades d'amagatons, de la seua obra. Com després veurem, en els darrers anys s'ha anat refent l'estimació per l'obra de Vidiella i Pallarés, dos dels membres de la "trinitat" que junt amb Lorenzo Peréz Temprado, formaven una "confraternidad e incesante comercio de estimación y de aficiones literarias", en paraules de Vidiella escrites a El Ebro, periòdic aragonesista publicat a Barcelona, amb alguna discontinuïtat, entre desembre de 1917 i març de 1933, reapareixent fugaçment al maig-juny de 1936.

Si fixem la nostra mirada a una època, que va de la crisi de fi de segle fins als anys vint -en aquesta dècada els arriba la mort a Pallarés (1924) i a Vidiella (1929)- podem comprovar ja que les primeres monografies que tots dos van publicar van ser prou valorades. De l'obra primerenca de Maties Pallarés, La caja de Valderrobres o Peña de Aznar la Gaya. Noticias históricas de Valderrobres, Fuentespalda, Mezquín, Beceite y Torre del Compte (Alcañiz, 1905) se'n va fer ressò la prestigiosa Revista de Aragón, així com el primer llibre de Santiago Vidiella Recitaciones de la Historia Política y Eclesiástica de Calaceite (Alcañiz, 1896), va ser destacat a les pàgines de la Miscelánea Turolense (1897), al Diari de Tortosa (1903), i a l'Heraldo de Aragón (1907).

La creació i continuïtat durant tres anys del Boletín de Historia y Geografía del Bajo Aragón (Zaragoza-Tortosa 1907-1909) es ja la confirmació del nivell historiogràfic d'aquesta generació. Molt estimat fins i tot als nostres dies, mereixerien un llarg article les apreciacions que sobre la publicació s'han escrit. L'aportació científica del Boletín va ser destacada a l'època per arqueòlegs tan prestigiosos com l'abat Breuil o el catedràtic Pere Bosch Gimpera; per historiadors com Andrés Gimenez Soler o Eduardo Ibarra. Qui això escriu ha vist amb emoció com el Boletín es guarda a les seccions de reserva, d'obres valuoses, a biblioteques tan distants como la Biblioteca de Catalunya o la Menéndez Pelayo de Santander.

Serà com a conseqüència de la mort de Pallarés, al 18 de desembre de 1924, quan trobem una valoració unànime de la seua obra i personalitat. Sobre això parlen prou clar les línies finals de l'article "In memoriam" (El Ebro, 1924, 95) que li va dedicar Andrés Giménez Soler, catedràtic de la Universitat de Saragossa: &laqno;Matias Pallarés -deia el jove historiador- ha muerto sastre: sin la fosilización de nuestras Universidades, Pallarés habría muerto catedrático de Historia o de Arqueología. Especializado en estas materias fue autor de libros, de los cuales hay pocos que los superen en estas tres condiciones: investigación, exposición y crítica; fue valioso auxiliar de autores de prehistoria y Dios sabe cuánto hay en muchos libros propio de quien los firma y cuanto del auxiliar. Si la Universidad no funcionara como en el siglo XIV y aún la modernizo; si la labor de los catedráticos no fuera exponer lo que corre en libros de imprenta resobados y anticuados, sino hacer avanzar la ciencia ¿quién habría disputado a Pallarés una cátedra?».

No cal dir que per al ressò que va tenir la seua mort a la premsa aragonesista de Barcelona, també ajudarà el fet d'haver estat fundador, al 1917, de la Unión Regionalista Aragonesa de Barcelona, i president d'Unión Aragonesista de Barcelona, de 1920 a 1924. A l'esmentada revista El Ebro, li van dedicar articles Giménez Soler, Pérez Temprado, Vidiella, Gaspar Torrente, Calvo Alfaro, e Isidro Comas &laqno;Almogàvar». També des de l'àmbit cultural català es va produir el reconeixement de la seua obra. Sabem, gràcies al pròleg que Hèctor Moret va fer dels Articles matarranyecs i altres escrits de Maties Pallarés (Calaceit, 1993), que li van dedicar necrològiques Pere Bosch Gimpera al Butlletí de l'Associació Catalana d'Antropología, Etnología i Prehistòria (1925, 3), i Francesc Martorell i Trabal a l'Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans (1931, VII).

No serà sempre així. Ja ho constatem, a l'alçada dels anys trenta. A un ampli repertori biogràfic de Fernando Castán Palomar, Aragoneses contemporáneos (Zaragoza, 1934), a on vénen autors tan vinculats amb ells i als projectes culturals del Baix Aragó com mossèn Vicente Bardaviu o Eduardo Jesús Taboada, no hi figura referència als nostres autors. Resulta més greu pel que fa a Maties Pallarés que, al 1933, la Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-Americana, editada per Espasa-Calpe, li va dedicar un article destacant la seua trajectòria aragonesista i els seus treballs com a arqueòleg al Baix Aragó al principi, i a Catalunya després. Tampoc va tenir sort Pallarés quan es va fer la Gran Enciclopedia Aragonesa (Zaragoza, 1980-1983).

Es va tardar quasi una dècada, després de la catàstrofe de la guerra civil, en impulsar un projecte cultural que puguera enllaçar amb l'època anterior. Al 1949 es va publicar el primer número de la revista Teruel, òrgan oficial de l'Instituto de Estudios Turolenses, adscrit al Consejo Superior de Investigaciones Científicas, va ser inspirada per l'arqueòleg i prehistoriador Martín Almagro. Clarament l'esperit n'era ja el mateix: aquella barreja d'erudició i afany transformador dels regeneracionistes, es va quedar en erudició i no sempre de massa alçada.

Amb justícia s'ha de dir que van ser els arqueòlegs i prehistoriadors els que van reprendre i valorar el que s'havia fet abans. Des d'un article de Joaquín Tomás Maigi, Anotaciones al Cabezo del Cuervo (Alcañiz), publicat al mateix número 1 de la revista Teruel -on fa un petit homenatge al que ell en diu "Círculo del Boletín"- fins al professor Antonio Beltrán, que sempre ha valorat la seua aportació, passant per l'obra de E. J. Vallespí, que va destacar les aportacions de Pérez Temprado a l'arqueologia, a l'article &laqno;Las prospecciones y excavaciones arqueológicas» de D. Lorenzo Pérez Temprado (1865-1954), publicat als números 17/18 (1957) de la revista Teruel; la contribució de Vidiella al folklore de Calaceit, a la revista Caesaraugusta (1958, 11/12); i en general l'obra de Pallarés a &laqno;D. Matías Pallarés Gil» (Aragón, 1955, 235).

Tornem als estudis d'història medieval del Baix Aragó. A l'esmentada revista Teruel, en gran part impulsats, des de començaments dels anys 50, pels successius premis "Bernardino Gómez Miedes" que convoca l'Ajuntament d'Alcanyís, es publiquen una sèrie de treballs de Jaime Caruana Gómez de Barreda, arxiver de la Delegació d'Hisenda i director de la Biblioteca Provincial de Terol, a més de Cronista Oficial i arxiver de l'Ajuntament de la capital.

Al número 13 de Teruel, corresponent al primer semestre de 1955, va publicar &laqno;El Castillo de Alcañiz», llarg article que ocupa la revista sencera, on no menciona, a la bibliografia final cap dels dos autors que, a més de les monografies abans citades havien treballat l'època a molts articles publicats al Boletín. Lo nostra col·laboració seria massa extensa si haguérem d'explicar amb detall els descuits i negligències que se'n deriven de l'ús, durant aquests anys, dels nostres autors. Seran amb prou feina citats i quan ho són amb molts errors al treball, també de Caruana, titulat &laqno;La Tierra Baja turolense durante la dominación visigoda y Edad Media» (Teruel, 1961, 25), on atribueix articles que són de Vidiella a Pallarés; fa referència a documents del Arxiu de la Corona d'Aragó, citats o publicats al Boletín; quasi no fa mai constar l'autor de l'article, que quasi sempre són Pallarés o Vidiella, i en alguna ocasió Joaquín Navarro, entre d'altres.

Una honrosa excepció la trobem al article d'un jove Gonzalo Borrás titulat &laqno;Iglesia Arciprestal de Santa María la Mayor, de Valderrobres (Teruel)» (Teruel, 1967, 38), a on llegim de la primera obra de Pallarés que es una &laqno;apreciable historia medieval sobre la villa, basada en la documentación del archivo de la Corona de Aragón».

No deixa de sorprendre'ns que Antonio Ubieto, destacat historiador de l'Aragó medieval, obviés, no sols els articles de Vidiella, &laqno;Desarrollo del municipio de Alcañiz después de la Reconquista» (BHGBA, 1907), al seu treball &laqno;La reconquista y población de Alcañiz» (Teruel, 1953, 9), si no que, als volums de &laqno;Los pueblos y los despoblados» de la seua Historia de Aragón (Zaragoza, 1984), no fa esment de cap dels treballs de Pallarés o Vidiella a la bibliografia dels municipis d'Alcanyís, Vall-de-roures o Calaceit.

Tampoc van ser citats els nostres autors al 1979, quan el professor Canellas va fer balanç de &laqno;La historiografía local aragonesa», dins del marc de les Segundas jornadas del Estado actual de los estudios sobre Aragón (Zaragoza, 1980). Ni La Caja... de Pallarés, ni les Recitaciones... de Vidiella van merèixer l'atenció del catedràtic saragossà. El mateix podem dir de la, per altra part, útil &laqno;Aportación documental al estudio de la vida social y económica de la Tierra Baja de Aragón durante el dominio de la Orden de Calatrava» de José Martínez Ortíz (Miscel·lània de textos medievals 5, Barcelona, 1989).

Som conscients que hi ha hagut certes dificultats per a consultar les obres esmentades, hi són a molt poques biblioteques. Salvada l'excepció ja citada del professor Vallespí, i sense voler esgotar la bibliografia més recent, direm que l'obra dels nostres autors, no tornarà a ser valorada fins a la dècada dels 80. Tant Pallarés com Vidiella figuren complidament a la Gran Enciclopèdia Catalana (Barcelona 1973-1980), a l'útil repertori bibliogràfic Historia de Aragón en la Edad Media: bibliografía para su estudio, d'Agustín Ubieto (Zaragoza, 1979). Jo mateix vaig contribuir modestament al reconeixement de l'obra de Vidiella, presentant l'opuscle Labor y ahorro, conferencia pronunciada al 1913 al Teatre d'Alcanyís, i publicada amb estudi introductori al Boletín del Centro de Estudios Bajoaragoneses (Alcañiz, 1981, 1). Serà l'any següent, 1982, quan l'esmentada associació reedita el vell Boletín de Historia y Geografía del Bajo Aragón, peça clau en la recuperació que estem tractant. Del mateix any es l'obra pionera de M. Siurana, La arquitectura gótico religiosa del Bajo Aragón Turolense (Teruel, 1982), autor clarament vinculat amb la tradició que Pallarés i Vidiella representen. Durant 1983 i 1984, és l'obra inèdita de Vidiella, escrita en català, la que troba el benefici de la impremta: primer amb l'edició parcial d'uns manuscrits per Joaquim Monclús a La Franja de Ponent, avui (Barcelona, 1983), i posteriorment amb una edició més completa dels referits manuscrits: Pa de casa. Converses sobre coses passades i presents de la vila de Calaceit (Zaragoza, 1984), editats per la Diputació General d'Aragó.

La tesi doctoral de Carlos Laliena, Sistema social, estructura agraria y organización del poder en el Bajo Aragón en la Edad Media (siglo XII-XV) (Teruel, 1987) posà novament en valor els escrits de Pallarés i, sobretot, els de Vidiella que és reiteradament citat al llarg de tot el llibre.

El darrers anys s'han ocupat, en més o menys profunditat, dels nostres autors, Eloy Fernández Clemente a la &laqno;Introducción a la historiografía aragonesa» dins l'Enciclopedia Temática de Aragón (Zaragoza, 1988); Desideri Lombarte, &laqno;Matíes Pallarés Gil, emigrant pena-rogí» a La Comarca (Alcañiz, 27 de julio 1989); també sobre el mateix autor escriu Enrique Puch Foncuberta, &laqno;Matíes Pallares i la història de Peña de Aznar La Gaya» a la Gaceta del Matarraña (Valderrobres, mayo-junio 1990). En un treball més extens Salvador Ginesta a l'obra Les terres del Matarranya (1991) fa esment també dels nostres autors. Durant l'any 1993 tan Pallarés com Vidiella tornen a veure valorada la seva obra: Hèctor Moret edita, amb acurada introducció, Matíes Pallares. Articles matarranyecs i altres escrits (Calaceit, 1993); per la seua banda l'Ajuntament d'Alcanyís va donar a la impremta el Florilegio de Nobles Tierrabajinos (Alcañiz, 1993), manuscrit de Santiago Vidiella de 1925; l'obra de Carlos Forcadell, El regeneracionismo turolense a finales del siglo XIX (Teruel, 1993), destacarà la figura de l'historiador calaceità com a prototip del regeneracionisme local. Finalment la figura de Vidiella es veurà novament reconeguda en figurar entre els historiadors aragonesos que ajudaren a forjar la identitat de vell regne, a l'exposició bibliogràfica El descubrimiento de una identidad: Aragón y la historiografía aragonesa (1870-1930) -organitzada pel Institut Bibliogràfic d'Aragó i el Departament d'Història Medieval de la Universitat de Saragossa- figurant a la vora d'un Eduardo Ibarra, Julián Ribera o Andrés Giménez Soler, per esmentar alguns del més destacats.

No voldria acabar aquestes línies sense dir que el cert oblit i menyspreu recent que han patit aquests autors ha estat, moltes vegades, fruit també del nostre oblit i desconeixement de la nostra terra, de les coses nostres. No és tard per a retrobar-los, per a sentir-nos hereus d'una tradició cultural prou brillant, per a reivindicar un patrimoni cultural que va ser expressió civilitzada d'un territori i d'una època.

 

SOROLLA´T núm. 10, juliol de 1995

© Associació Cultural del Matarranya

Prohibida la reproducció sense citar-ne la procedència

 TORNAR A L´INDEX

 VOLVER AL INDICE

 GO TO INDEX