Quadern literari


L'AMO VA PER ALLÀ ON VOL

J. A. Carrégalo Sancho. Mont-roig

 

A n'aquells mossos se'ls hi havie fet menuda la seua vileta, i per això van pensar s'anar-se'n a córrer món. S'havien ajuntat la fam i, encara que entre els dos no havien pogut arreplegar més de quatre quartos, s'engrescaven mútuament:

-Vinga!, anem-mo-n'hi sense pou -die l'un.

-No en tinc gens de pou -contestave l'altre-, bé serà molt que no trobem una faena o una altra.

Fee ja uns dies que voltaven per eixos mons de Déu, despreocupats del tot, però va arribar un moment que se'ls hi van acabar els diners i van pensar que s'havien de posar a treballar de seguida, que de l'aire no podien passar.

Ere de nit quan van arribar a n'aquell poblet en lo temps justet de preguntar si per allí els hi podie donar algú faena i una mica de retiro. Una dona va nomenar que potser l'agüelo Mig Quinzet los llogarie per anar a l'oliva. I així va ser, lo tracte no va anar massa bé perquè aquell home, menut, i prim com un junc, ere més preto que una anou gúbia i, el jornal, justet del tot, però com també els hi donave casa i el minjar i el beure, al remat es van poder avindre.

En ser l'altre dia van reparar de seguida que l'amo ere aspre com una serva i que tenie un geni que se l'emportaven los diables. Cridant i renegant seguit, fee córrer la suriaca contra l'amimalet que anave al carro com si no res.

En arribar al tall van pillar els ganxos i una escala i van pujar els dos a la mateixa olivera i, en acabat, d'aquella van passar a una atra i més tard a una tercera, i així, en eixes, que es va fer migdia.

Lo tio Mig Quinzet mentrestant, havie anat voltant per baix traginant borrasses d'un costat a l'altre com una mala cosa i renegant contínuament. Aquell home ere més pudent que la ruda i ja n'estaven avorridets.

Quan s'hi van tornar a posar de vesprada, l'agüelo els portave pel camí de l'amargura, igual que de matí:

-Vinga, encantats, a escape!

I al cap de no res:

-Redéu que poca sang, mira que sou dropos!

Aquells xicots van aguantar lo que ningú sap, però ja se'ls hi acabave la paciència.

A mitja tarde lo tio Mig Quinzet va decidir de pujar a la mateixa oliva que els mossos, per acabar-la d'aclarir abans de pondre's lo sol, i ho va fer sense parar de remugar. Però, quan estave per les branques més altes, li va vindre un rodament de cap i, com que no s´havie refermat prou bé, va caure a en terra. I un dels mossos, en vore'l baixar, va saltar:

-Guarda xaic, que l'amo cau!

Però l'altre, fartet del tot, li va contestar:

-Dixa'l estar, collons, que l'amo va per allà on vol!
Llegendes Apòcrifes de Torredarques


EL TIO NEGRELL I LA BELLA DONA

Carles Terès. Dibuixos: Pasqual Vidal

 

Al iaio Paco, que tant de carbó ha fet
i tantes nits de solitud ha passat vora les carboneres.

La tardor, a Torredarques, arriba de manera brusca. L'estiu, tot i no ser tan rigorós com a la terra baixa, acostuma a ser eixut i implacable. El tio Negrell, en sentir el primer cerç a la cara, s'apuntala a l'extrem del carrer de les roques, i s'està llargues estones escodrinyant cap a la banda del Collado, tot esperant la pluja que, esquerpa, no sempre vol acudir. Depassa de llarg la vuitantena, i és, ben segur, el solter més vell de la comarca. No és estrany, a pesar de l'edat, vore'l voltar amunt i avall del terme. Ara fa una mica de llenya, ara baixa a l'hortet, o bé, quan és el temps, s'interna pels pinars a la cerca de bateons, rovellons o boletes de rosada.

No és home de moltes paraules, el tio Negrell. Tot just compleix amb les normes de convivència amb algun comentari escadusser a propòsit del temps. I això quan li abelleix aventurar alguna paraula més que un lacònic &laqno;avant».

Al poble en queden ben pocs, de la seua quinta, per això és difícil que ningú puga donar raó del seu passat més allunyat. Però als llocs menuts, és comú que el que no se sap s'invente, i alguna agüela esdentegada comenta, en veure'l allunyar-se barranc avall, &laqno;a veure quina faena hi té, per eixos andurrials».

El tio Negrell, al llarg de la seua dilatada vida, ha hagut de fer una mica de tot. Però l'ofici que més temps ha exercit i amb que va assolir un cert renom, és el de carboner. Dies i dies amb les seues nits, hivern o estiu, s'ha cuidat que les carboneres anassen fent la seua via.

­Si es ficare junt tot lo carbó que he fet, n'hi hauria prou per colgar la vila. ­sentencia quan se l'interroga sobre l'assumpte. I aixeca la mà en un gest d'impaciència, com si ho volgués espolsar de la memòria.

Però no ho oblida, i fins i tot, si algú li pogués veure els ullets clars, hi descobriria una espurna d'enyorança.

En altre temps, quan en Negrell tenia encara un bon feix de cabells rossos sota la boina, els vells de la vila contaven que cap al Monegrell, hi havia hagut feia molts anys una masada molt pròspera, dita el mas del Cingle. Molts anys, per aquella gent, tant podia significar-ne una setantena com tres centúries. El fet era que no en quedava ni rastre. El terreny impracticable i l'espessa vegetació, feien difícil creure que per aquells verals mai hagués pogut existir res més que algun maset isolat o, com a molt, un mas de mala mort i pitjor economia. Contaven també una estranya història sobre els darrers mitgers que hi van viure, un matrimoni valent i treballador, vinguts de la banda de Culla, a unes quantes jornades de camí. Tenien arrendats el mas i les terres a un home de Sorita, amo de finques i hisendes escampades pel termes d'Aiguaviva, Morella i més amunt encara, cap a les soledats de l'Alt Maestrat. La qüestió era que aquells bancals del Monegrell, guanyats al pinar i a la cinglera, necessitaven la mà forta i la determinació d'una gent amb ganes de treballar i amb molt poca son. A poc de viure-hi, els masovers ja s'havien guanyat l'apreci de la gent de Sorita i sobre tot de Torredarques, que és un poble on de sempre s'ha valorat molt, això de la laboriositat. Tingueren un hereu, un xicarró fornit com son pare i voluntariós com la mare, a qui anomenaren Bernat en honor al sant patró de la vila que els havia acollit. Però la flor de la casa, la nineta dels ulls d'aquella bona gent, fou la filla que nasqué quan el matrimoni ja començava a entrar en anys. Era bella com un sol, lluminosa i riallera. I per això li posaren de nom Rosa. Quan en Bernat baixava a Torredarques, se l'enduia sempre amb ell. Feia goig de veure, aquell homenot com un sant Pau de bracet amb sa germana, fina i delicada com si d'estirp de prínceps pervingués. Al mas no la deixaven agafar una aixada ni escurar una escudella. Tot just s'ocupava de les gallines i els conills i perquè era feina que li abellia. Per les festes, això sí, es ficava a la cuina per fer cocs, casquetes i ametlats, i conten que hi tenia la mà trencada, en això de les llaminadures. A l'estiu, quan la majoria dels pobles celebraven les seues festes majors, era ella la xica que més lluïa, la que més balladors pretenien, sempre, això sí, sota l'ull atent del brau Bernat. És natural doncs, que enmig de tant afalac i admiració nasqués en ella un cert sentiment de vanitat.

Passaren uns anys, i la mare emmalaltí. Eren molts hiverns als muscles, molts treballs, sol i pluja, neu i vent. L'agüelo encara tracalejava com podia, però qui duia el pes de la casa era en Bernat, que havia quedat fadrí. I és que no hi havia hagut cap dona que li fes el pes, tenint-ne com en tenia a casa una que eclipsava totes les altres. La Rosa, per la seua banda, no havia trobat ningú prou bo per ella. Un dia, mentre recollia branques al bosc, va trobar-se una vella lletja i esdentegada. Feia por de veure, tan geperuda i arrugada com era. La Rosa es va quedar parada.

­Ets molt bonica, xiqueta ­li digué l'agüela­. Com te diuen?

­Rosa Bondia ­respongué­, del mas del Cingle.

­Què et faig temor? Vine cap ací, dona, que t'haig de dir una cosa.

Però la Rosa no s'atrevia a acostar-se-li. I és que aquella vella semblava talment una bruixa. I no anava desencaminada, doncs la donota no era altre que el mateix diable, que rondava per aquells verals a la recerca d'alguna ànima per endur-se cap a l'infern. En veure que la Rosa no es movia del lloc, l'agüela perdé la paciència.

­No t'arrimes perquè em trobes repel·lent, no? Doncs has de saber que no sóc res més que la teua pròpia imatge d'ací uns quants anys.

­Què diu! ­féu la Rosa esglaiada­ jo mai seré tan horrible com vós. Que potser no ho veieu, que no sóc gens lletja?

­Pobra desgraciada! I com et penses que era jo, als teus anys? ­rigué el dimoni. No hi havia fadrí en tota la comarca que no m'anés al darrere, ni casat que no se'm mingés amb els ulls. Però el temps no passa en và, i els anys no perdonen. I mira'm ara. Ningú no voldria tenir-me a la vora de tan lletja com sóc.

La Rosa es quedà glaçada. De cop i volta sentí la fugacitat de les coses. Les mançanes més lluentes es podrien o arrugaven, la bellesa de les flors més ufanoses durava el temps d'un pensament. Totes les coses al seu voltant envellien a gran velocitat, perdien la color, es marcien. El món començà a girar, vertiginós, i ja tan sols sentia la rialla esquerdada de la vella. Perdé el coneixement. Quan es recuperà, tenia a la vora un home jove de gran bellesa i elegància. Mai no havia vist ningú així en tota la seua vida.

­Qui ets? On sóc? ­preguntà encara atordida.

­No temes, bonica. Sóc algú que et vol ajudar ­féu el desconegut.

En sentir-lo parlar es recordà de la vella i de tot el que li havia dit. I és que el diable, tot i poder canviar d'aspecte tant com vol, mai no pot dissimular del tot la seua veu. S'espantà una mica.

­Tranquil·la, Rosa, tranquil·la. T'he dit que et vull ajudar, no? Si abans m'he presentat sota la forma d'una agüela fastigosa era per fer-te veure la realitat de les coses. Jo puc concedir-te, si ho vols, un desig. Tinc poder, molt poder, i m'agrada ajudar a la gent que ho necessita. Això sí, només en pot ser un, de desig, així que pensa-t'ho bé.

La Rosa es quedà pensarosa. Un sol desig! La mare era malalta, però ja era vella. Si li deia de salvar-la, es moriria igual al cap de poc temps. A en Bernat li hauria anat bé una bona esposa que li donés els fills necessaris per tirar endavant el mas. Però ell era feliç així, tenint-la a ella a la vora ja en tenia prou. O potser convindria demanar un bon feix de diners, així el pare podria deixar de treballar i passar la vellesa reposadament tal i com es mereixia però el pare no sabria què fer, sense treballar. Encara seria pitjor el remei que la malaltia. I ella, si es podia mantenir jove i bonica per sempre continuaria sent l'alegria de la casa, i mai no li faltaria de res, doncs els homes continuarien servint-la amb l'esperança d'aconseguir els seus favors. Sí, no hi havia dubte que la decisió més encertada era aquesta.

El dimoni, que podia llegir els seus pensaments, somrigué. Si li hagués demanat una cosa per ajudar algú altre, no hauria pogut emportar-se la seua ànima, doncs voldria dir que era massa bona per estar-se a l'infern. Però ara, si tot sortia com ell havia planejat, podria aconseguir-la i per un preu francament baix.

­Voldria ser sempre tan bonica com ara. No vull convertir-me en una bruixa vella i repulsiva.

­Fet ­s'apressà a dir el diable­ Mai no envelliràs, sinó que la teua pell serà sempre lluminosa i els ulls brillants, el cos no perdrà consistència ni les mans la finor, les dents mai no abandonaran les rosades genives ni el cabell s'esfilagarsarà, el coll es dreçarà ferm i delicat sobre els muscles airosos, i els peus continuaran lleugers i graciosos, sempre a punt per a un ball o una carícia.

Dit això, diuen que la besà ­ni el diable no pogué resistir la seua bellesa­ i, tot seguit, desaparegué enmig d'un núvol de fum i sofre.

En arribar al mas, trobà que sa mare havia mort. Una fiblada de remordiment li travessà el pit. S'abraonà damunt el cos sense vida, sanglotant i clamant perdó com una boja, davant l'estupefacció de son pare i en Bernat.

A partir d'aquell dia les coses anaren de mal borràs pels del mas del Cingle. El vell, aclaparat per la mort de la dona, no superà la cruesa d'aquell hivern. En Bernat, inexplicablement, fou presa d'una desgana i d'un ensopiment que li impedien de portar a terme les moltes obligacions del mas. Jeia fins que el sol era ben alt i a penes si feia res de profit en tota la jornada. En poc temps, els millors bancals s'ermaren i el mas anà caient en ràpida i inestroncable decadència. En Bernat i la Rosa, altre temps tan bons germans, no paraven de discutir i de tirar-se en cara totes les desgràcies que els passaven. La bellesa de la xica, tot i romandre immaculada, perdé la lluentor, doncs una cara trista i amargada, per perfecta que siga, dixa de ser agradosa a la vista dels altres. S'acabaren les festes, les baixades als pobles, els pretendents que solien freqüentar la masada. Arribà un dia que la Rosa no pogué més. Anà fins al cingle de les estaques i es llançà al buit. Diuen que el seu crit ressonà per tota la vall del Bergantes, i que la gent hi acudí per veure si trobaven el seu cos. Però per molt que buscaren i rebuscaren mai no en veieren ni el rastre. En Bernat desaparegué. Diuen que si a Barcelona, que si a l'estranger. La qüestió és que mai més no se'n sabé res. L'amo del mas del Cingle no trobà ningú que vulgués fer-se càrrec de la hisenda, i la propietat desaparegué amb els anys devorada pel pinar i la carrasca.

Contaven també que l'ànima en pena de la Rosa navegava pels boscos del Monegrell, seduint a pastors i carboners amb la seua eterna bellesa. Era qui mantenia encès el cuquet de la il·lusió a eixa gent que tanta soledat havia de suportar. La Bella Dona, li deien, i per això, al tio Negrell, li relluïxen los ulls quan parla dels temps aquells de les carboneres.



GATETA*

José Luís Albiac Balaguer. 7è EGB

 

Visco a un carrer de la part baixa de Favara, és com una prolongació de la carretera, per allí passen quasi tots els cotxes que ixen de la vila. En una de les cases vivia un matrimoni compost per quatre fills.

De menudets els van regalar una gata preciosa, alegre, juganera i espavilada. Un dia, el tercer dels fills, que ere amic meu, me la va ensenyar. Tenie uns dibuixos al pelatge que pareixie un tigre diminut, li tiràvem una pilota i ella jugave en les potes com si fos el millor jugador de futbol.

Solíem passar algunes tardes en l'animal i mos va anar agafant confiança, però el temps va passar i la gateta se fee gran més de pressa que natres. Un dia mos vam donar qüenta que ja no volie els nostres jocs com abans, vam tardar poc en saber que el que li passave ere que anave a ser mare, el meu amic i jo, en unes capses de cartró i unes jaquetes de llana que mos anaven menudes, li vam preparar un lloc per a criar.

Cada dia, a l'eixir de l'escola anàvem a mirar la capsa per a veure què havie passat i aquell vespre vam veure tres gatets menudets en lo pèl banyat i els ulls tancats que mamaven de sa mare.

El temps va passar i per circumstàncies de la vida el meu amic se'n va anar a viure a un altre lloc, però em vaig emportar una gran sorpresa al comprovar que aquell animalet que havie estat el joguet de quatre xiquets va quedar abandonat al carrer com si fos un drap brut.

Jo ja tenia dos gats a casa i al voler ficar un tercer ma mare es va oposar rotundament per lo que cada dia li baixava les sobres del minjar i un poc de pa, en això la gateta va anar sobrevivint i en l'actualitat ja porte cinc anys d'esta manera.

Segueix sent molt afectuosa com sempre, molt agraïda cada volta que li dónes un poquetet de menjar, no està mai sola ja que segueix portant gatets al món. Esta vegada sense capsa ni calor, sola, pels corrals. Per desgràcia les seues cries la majoria de les voltes, quan comencen a caminar per sa qüenta els cotxes les maten.

Que exemple d'amor el d'aquest animal que quan té gatets menuts els done la lleit i tot el menjar que trobe, encara que ella estigue seca com un canyís.

Els animals tenen sentiments! Per favor no els abandoneu! Ells mai no us abandonarien!.

A tu "gateta" bona m'agradaria que l'hivern que ve a casa meua poguessis vindre a escalfar-te a la vora de la meua llar de foc.

 

*Obra guanyadora del segon premi del concurs literari Desperta Ferro! convocat per l'Associació de Consells Locals de la Franja, celebrat el dia 25 d'Abril de 1995 a Albelda (La Llitera-Osca).



RECÓRRER ESTACIONS

Juli Micolau. La Freixneda, agost de 1995

 



CONTRARELLOTGE

Miquel Blanc

 

Lo vell Carrasca, solter i amargat, que no sabia dir quatre paraules seguides sense soltar dos o tres renecs, estava furgant de nit al pany de la porta amb la clau, malaïnt per la poca llum d'aquell carrer del Castell que no li permetia encertar el forat, quan va caure a terra fulminat. Una veïna que aguaitava entre les ratlles de la persiana va donar l'avís i aviat va acudir un rogle de persones que, en veure'l estirat a terra i sense respirar van enviar uns quants sagals a informar l'Autoritat i la família. Els únics parents que li quedaven, dos nebots casats, al rebre la notícia varen emprendre cada un des de casa seva, una correguda contra-rellotge, seguits a curta distància de les respectives dones que també corrien tant com podien. El que vivia més prop i va fer primeres es va quedar inspeccionant a l'oncle i lamentant la desgràcia, mentre la dona li va estirar la clau al caigut, que encara portava a la mà, i va obrir la porta de la casa, enfilant escales amunt. Al poc va arribar l'atra parella de nebots que van segui el mateix procediment, es dir, ell es va quedar assegurant-se de la defunció i la dona se'n va anar cap dalt, escopetejada. De seguit se van sentir les veus airades de les cunyades que deien alguna cosa en relació a una calaixera.

Va arribar també el metge, que ja sabia que el vell Carrasca patia d'asma i del cor i aviat va estimar que estava ben mort. El Jutge de Pau, que va acudir amb un préssec a la mà a mig rosegar, perquè l'havien agafat a les postres del sopar, va decretar que podien aixecar el cadàver i entre uns quants el varen pujar per les escales i el deixaren damunt del llit.

El velatori va transcórrer normalment, es dir, les dones a dalt resant vora el mort i els homes a baix a l'entrada fent córrer el porró de vi i menjant unes pastes que varen treure cap a la matinada. Res que destacar. La concurrència més aviat justeta, perquè Carrasca tenia pocs amics.

L'endemà a meitat tarda es va fer l'enterrament, tal com està manat. A la sortida de l'Església varen agafar el taüt entre sis per les anses i van emprendre la marxa cap a la plaça Nova. Davant de l'antic fossar Vell hi havia un sereno plantat amb un càvec agafat com si presentés armes, on hi havia un grapat de terra del vell fossar, ja abandonat de meitats del segle passat, substituït pel nou del Pla de l'Arenal. Van plantar la tauleta amb el taüt damunt i el capellà va escomençar a entonar els darrers responsos, mentre el sereno abocava la terra dintre de la caixa per una finestreta que hi tenia. Tot plegat era el costum instituït al canviar de fossar, d'emportar-se una mica de terra reconsagrada i de més garantia per assegurar l'etern descans del difunt.

En caure la terra sobre el cos, es va sentir un estornut, un rot profund i un renec gruixut procedent de l'interior del taüt, que es va començar a moure a la vegada que se sentien cops frenètics. El capellà va soltar el breviari i fent-se unes passes enrera va ensopegar amb una beata i redolaren tots dos per enterra. Els escolanets van deixar caure la Creu i apretaren a córrer cap a la bassa Podrida, agafant-se amb les mans les faldetes de les sotanes. Els parents i acompanyants van iniciar una fugida prudent. El sereno, com a enterramorts que era i ja n'havia vist de tots colors, es va agafar al mànec del càvec per lo que fes falta, mentre el fuster, gran jugador de golfo i póker, no va perdre la serenitat i va obrir ràpidament la tapa del taüt. Llavors es va incorporar l'oncle Carrasca, esparpillant-se els ulls i mirant a dreta i esquerra, a dalt i a baix, sense entendre massa el que passava. Un reguer de terra pel coll i pit li embrutava el tratge negre que li havien endongat la nit abans. Recolzant-se en el sereno, que no s'havia mogut, i amb l'ajut del fuster, que vigilava no caigués la caixa, per si es descantonava, el vell va poder eixir de la caixa i posar els peus a terra. D'immediat va tornar a ser ell, el de sempre. Soltant uns quants renecs es va encarar amb la gent:

-Què foteu aquí, encantats de collons!! Anau-t'on a prendre per aquí i per allà!!

Va enfilar costa amunt cap a casa a bon pas. Els parents i acompanyament el seguiren vint o trenta passes al darrere, mentre ell els anava malaïnt i rondinant sense parar. Al arribar a la Capella de la Mare de Déu del Pla es va aturar de repent. Tot el seguici el va imitar, parant-se a una prudent distància, esperant aconteiximents.

El vell Carrasca, ficant-se les mans al pit i amb un rictus a la boca va anar caent lentament, primer de genolls i finalment tan llarg com era. Aviat el van rodejar entre tots, sense atrevir-se ningú a tocar-lo. Quan va arribar el metge, que venia empipat perquè, si bé és cert que no curava gaire, en canvi presumia de tenir un fabulós ull clínic per detectar els que els hi quedaven poques afaitades i mai s'havia errat en les seves sentències, va fer-li unes quantes provatures i va decretar que, definitivament, el vell era difunt.

Es va organitzar un concili a peu dret entre els familiars, el metge, l'alcalde, el jutge i el capellà, que també hi va acudir, encara que una mica repelós. La qüestió era si s'havia de fer tota la paperassa, les exèquies, si els parents no havien dormit en tota la nit vetllant-lo, si s'havien gastat diners, temps i molèsties, era cosa de tornar-ho a repetir? L'acord va ser unànime: reemprendien les coses al punt on les havien deixat. Tots oblidarien els minuts perduts per culpa de l'aparent resurrecció i no se'n parlaria més del cas. Va acudir el fuster amb el taüt i van tornar a ficar el cos a dintre, després d'espolsar-lo una mica. El van baixar de nou al lloc on encara hi havia la tauleta plantada i van tornar a la feina. Tothom, més o menys inconscientment, es va situar al mateix lloc on era al moment de la interrupció. Pareixia que no s'havien mogut del lloc, i que era una imatge congelada. De repent, el capellà que estava amb el dit posat damunt la ratlla del breviari on s'havia hagut de parar, va arrencar a cantar i resar. En acabar, la comitiva va seguir per Santa Bàrbara cap el Fossar, com si res no hagués passat.

El nebot més matiner anava amb la mà a la butxaca, acariciant els rellotge Roskoff d'or que estava al tercer calaix de la calaixera de cada l'oncle i que la seva dona havia requisat per cames el dia abans.


PELAGATS

Miquel Blanc

 

Gori de Casabona tornava cap al poble, als voltants de migdia, després de regar uns bancals de panís al sòl de l'horta de Matarranya. La motoreta anava petant monòtonament per la carretera i entre el sol que l'invitava a tancar els ulls i el cant de les cigales, que no paraven de rascar el seu estrident violí, tot plegat li feia sentir una dolça somnolència i la sensació d'anar surant, sense tocar a terra.

Un clot que no va atinar a esquivar, la sotregada corresponent, acompanyada del rebot del càvec lligat al portamantes, el van fer tornar a la crua realitat. Ja es veien les primeres cases del poble, i el pensament li va acudir de nou a allò que el tenia preocupat i que d'uns dies ençà, no es treia del cap. Qué degueren decidir aquells tararots la nit anterior? No es podia esperar res de bo d'un Ajuntament on eren majoria uns pelagats que mai no havien bufat cullera i ni enmig d'una monumental bufa havien mai imaginat que arribarien on ara estaven.

Perqué molta democràcia i molta punyeta, però a Casa la Vila sempre hi havien estat els mateixos. Gent de posició i de principis, fills i nets dels que havien regit amb mà dura la vida local pels segles dels segles, fent anar les coses pel bon camí i parant els peus als que pixaven fora de test. I ara, de feia poc, tot s'havia trastocat i portaven la vara una gent que no els hi pertocava, ni per nom ni per hisenda.

Va enfilar cap a la Plaça. A hores d'ara -va pensar- ja deu estar exposada la llista. I me sentiran si no han fet les coses tal com cal. Quina ocurrència de repartir el dèficit de les festes entre els propietaris de poble! On s'ha vist una cosa igual! La son se n'hi havia anat del tot i mentre frenava precipitadament al agafar la curva del carrer de la Bassa, per on acabava d'apuntar el morro de la vella camioneta de repartir les gaseoses i els sifons, ja li va pegar uns quants crits al sifonaire i va soltar un parell de renecs, es a dir, que al passar pel carrer Pla ja estava en plena forma. Se va creuar amb uns paletes que anaven a dinar i dues o tres dones que corrien a buscar el pa a darrera hora, entretingudes per la xarreta.

A l'arribar a l'ajuntament es va plantar davant del tauló d'anuncis, apartant a colzades a un parell de curiosos que estaven llegint l'acta de la reunió de la nit anterior. Amb el dit va resseguir els noms fins que va arribar al seu: Gregorio Serrano Albesa set-centes trenta-i-cinc pessetes. I de seguida, nerviosament, va seguir la lectura fins que va trobar el que buscava: Jaime Nicolau Amiguet vuit-centes quinze!! Els ulls se li sortiren de les caçoletes, una onada de sang li va inundar la cara i va rompre a crits, apartant a empentes al que tenia a la vora i enfilant, escales amunt cap a la secretaria: Desgraciats!, Boteruts!, Malfarjats! Ja sabia jo que me la farieu! des de quan Jaume de Coscoll té més terres que jo i a quin sant li posen més impost que a mi!! Això faltaria!! No podien arribar ells a més ni jo a menys!! Ja m'esteu posant, com a mínim nou-centes pessetes o voto-va-al món que en fot una de grossa!!

Els empleats de l'ajuntament varen prendre nota de la seva petició per estudiar-la en el proper ple, sense garantir-li que fos aprovada.




POEMES

Mariano Lòpez Lacasa


SOROLLA´T núm. 10, juliol de 1995

© Associació Cultural del Matarranya

Prohibida la reproducció sense citar-ne la procedència

 TORNAR A L´INDEX

 VOLVER AL INDICE

 GO TO INDEX