Minjar al mas

Daniel Maza


Des que l'home va descobrir al Neolític l'agricultura, la gent dels nostres pobles han viscut apegats a la terra. Fins los anys cinquanta, en què la recent industrialització del país va portar a bona part dels pagesos ­cansats d'estar sempre mirant al cel per la persistent manca de pluja­ a dixar los cultius i viatjar a la busca d'una vida millor a les ciutats. Darrere van quedar les viles amb los vells, les terres ermes i tota una forma de viure que, gràcies a la gent que ara té setanta i més anys, hem anat recuperant, sent una d'elles la que done nom a este treball.

L'any agrícola que començave per Sant Miquel, ocupats los pagesos en veremar lo raïm i sembrar lo cereal, aprofitant les primeres pluges de la tardor, ere l'hora de emprendre la rutina de tots los anys, preparant l'avituallament de persones i animals que, per tots los camins, anaven als masos, als quals s'arribave després de quatre o cinc hores de camí. Una vegada allí, mentres los jóvens i les dones descarregaven lo carro, los iaios agafaven les rateres i anaven a posar-les als punts on los animalets havien dixat lo seu rastre, ja que d'agafar algun conill, llebre o perdiu, depenie bona part de l'alimentació, perquè, qui podie aguantar al mas sense provar lo conill a l'estil caçador? per més que una escalibada amb una sardina a la brasa a totes hores ere bona.

La sembra s'empalmave amb les fenyes de collir i arreplegar les olives. Per allà los mesos de novembre i desembre, feie fred, los dies eren més curts i aprofitant les brases de la foguera ­que se tenie tot lo dia encesa per calentar-se les mans les arreplegadores­, per dinar, com no valie perdre temps, se minjaven patates al caliu o sardina a la clotxa i quatre olives al caliu.

Passat giner, a la majoria de les cases havien mort lo gorrino i mentre s'acabaven d'arreplegar les olives, los dies començaven a ser més llargs, i com al mas la fenya no s'acabave, ere l'hora de tornar i ocupar-se los hòmens de rompre les terres de restoll i de llaurar i podar los arbres. Com se seguie minjant i s'anave ben carregats de verdures, se cenave: sopes bullides o cols i bledes amb patates, acompanyades d'embotits fets lo dia de la matança (botifarra, xoriço o llanguanissa fregida o a la brasa, que s'havien dixat secar penjades a l'angorfa d'una canya). Lo mes de març, lo dedicaven los llauradors a preparar l'horta per sembrar les patates als voltants de sant Josep, i a plantar les verdures i hortalisses d'estiu, mentre que a l'arribar l'abril, la primera quinzena la passaven atrafegats llimplant les sèquies i la segona, altra vegada les fenyes de birbar i asperonar les vinyes, a més de mantornar la terra per sembrar, los feien emprendre lo camí del mas. Ara la tarde s'allargave i sense moure's del bancal, podien berenar pa i olives o algun tros de cansalada.

Sense temps de descansar, arribave juny i la sega, que se feie amb la falç o la dalla, i quan la sequera no havie dixat créixer la canya del cereal, s'arrancave, suposant tal cosa un esforç suplementari a la duresa normal d'aquesta fenya. Lo minjar també se reforçave i s'encetaven los cuixots que s'havien guardat a les bodegues per estos dies, i lo magre amb pa i tomata ere una bona cosa per a berenar. Seguie juliol amb la trilla, en jornades que començaven abans que el dia i acabaven quan lo sol ja s'havie amagat pel ponent, per això ere necessari començar lo matí amb un bon almorç, com ere lo conegut com almorç de segador, que venie a substituir a la sardina amb suc i les sopes escaldades amb dos ous esclafats de l'hivern.

L'Estella d'anar al mas

Pa, vi, oli, vinagre, cebes, alls, olives, patates, llegums, arròs, fideus, hortalisses i verdures de temporada, sardines, abadejo, ganyims, ous, embotits, cansalada, magra, mançanes, codonys, figues, armelles, nous.

Carn no se'n portave, ere cara i no ere fàcil de conservar. S'estave a espeses del que es podie caçar, que solie ser suficient i encara sobrave per adobar.

 

COM SE CUINAVEN

Conill a l'estil de caçador

Ingredients: Un conill, oli, sal, all i patates.

A una paella amb oli, se van posant los trossos de conill, les patates, tallades llargues i en quatre trossos, los alls i la sal en fred. Fet això se pose la paella al foc i se fregix. Quan s'acabat de fregir s'omplix d'aigua la paella, dixant que se vaigue coent poc a poc. Quan sol quede l'oli, se trau del foc, quedant llest per minjar.


Sardina a la clotxa

Ingredients: Una vora de pa, dos tomates, una sardina de tina, sal i oli.

Se li diu Clotxa al crostó o vora de pa que ha set buidat de la molla. A este crostó buit se li posen les tomates i la sardina, fetes al caliu, se li tire un xorro d'oli, se li pose la molla damunt i quede a punt per minjar.


Almorç de segador

Ingredients: Llanguanissa de l'adob, ous, sardines de tina i alls, sal i oli.

A una paella amb oli, se pose la llanguanissa a trossos, les sardines i els alls en fred. Una vegada la paella al foc, se fregix, i en acabar de fregir se cubrix d'aigua i se dixe coure poc a poc. Quan quasi està cuit, se li esclafen tants ous com sardines, dixant que estos se faiguen, i quan estan fets se mingen.


Verdures

La col, los espinacs, lo bròquil, les bajoques, les bledes, etc. Per guisar-les se llimplen i se posen a bullir al foc, acompanyades d'unes patates. Quan estan cuites se servixen amb oli i sal per damunt. La col, los espinacs i les bledes se poden sofregir a la paella amb alls i pa torrat i se poden minjar soles o acompanyades d'un tros de botifarra, llanguanissa o cansalada.

 


SOROLLA´T núm. 10, juliol de 1995

© Associació Cultural del Matarranya

Prohibida la reproducció sense citar-ne la procedència

 TORNAR A L´INDEX

 VOLVER AL INDICE

 GO TO INDEX