Aportacions a l'estudi de les relacions entre
l'església de Calaceit i el Bisbat de Tortosa

J.Massip


El text que segueix va ser llegit per l'autor dins del Cicle de Conferències per a celebrar el 300 Aniversari de la col·locació de la primera pedra de l'Església de Calaceit, el mes d'agost de 1995.

ANTECEDENTS

D'alguna manera estar aquí és no moure'm de la meva terra. La meva àvia paterna era de Lledó i aquí tinc per tant una raïl important. Jo em sento més prop de Calaceit que de cap altre referent dins de Catalunya que no sigui Tortosa, i vosaltres esteu més prop de Tortosa que de cap altra referència aragonesa. Això a més de ser gratificant per a mi, em dóna una perspectiva original per tractar un tema en el qual la gent del país hi tenim alguna cosa a dir.

Un dels llargs debats històrics sobre aquesta zona és la pertinença o no a Catalunya o a l'Aragó. I com passa sovint, les coses no són tan simples. Aquestes són terres de l'antiquíssima demarcació de Tortosa, que cavalquen precisament sobre Catalunya i Aragó. Terres ilercavones que en temps ibèrics i romans se centren a Tortosa, sobre el gran curs de l'Ebre. Que formaran part del regne àrab de Turtusha fins al segle XII, i en conseqüència del bisbat de Tortosa, calcat, sobre la darrera administració provincial romana, persistent en la diluïda administració visigòtica recurrent fins als nostres dies en la vella diòcesi dertosense. Per això Alfons el Cast l'any 1178 reconeix al bisbe de Tortosa el territori segons els antics límits del "regnum Turtuose" que arriba fins al Matarranya, nom de significat àrab prou expressiu "el límit de l'arquebisbe" és a dir de la seu arquebisbal de Saragossa.

Recordo un treball meu de l'any 1959 sobre el concepte de "Pàtria" en aquells moments prou crítics com per anar amb peus de plom en tocar tals temes. Concloïa en resum, que la pàtria era la terra del nostres morts: Els grecs, viatgers impenitents de la Mediterrània, difícilment passaven tota la vida al mateix lloc, i quan anaven a descobrir noves terres, prenien una gleva de fang dins la barca (i la regaven durant tot el camí per mantenir-ne les llavors que portava). Prenien també un sac amb els ossos dels seus avantpassats; i quan arribaven a port enterraven els ossos sota la gleva i fundaven un nou poble. Allò era la seva pàtria Grècia perquè allí estaven els seus morts sota la seva terra.

Des d'aquest punt de vista la pàtria és el poble en el més estricte sentit, és el grup emparentat que es va eixamplant amb els veïns i pren sentit territorial, no gaire més enllà del grup, més que quan s'escampa per noves terres i arriba a tocar les terres d'un altre grup humà.

No existeix per tant una pàtria amb línies fronteres determinades, sinó uns espais poblats que tenen en comú una gent, una parentela, una llengua, uns costums, uns morts.

Contra el que podria semblar, la sacralització de la pàtria, ve justament d'un poble que no en tenia de pàtria, un poble nòmada, el poble jueu, que anava -i va!- en busca d'una terra que Déu li havia promès. Una visió teològica que ha fet molt de mal, i a la qual es van vincular els grans Estats europeus que no podien justificar les seves pretensions sobre els pobles, més que amb expressions teològiques i absolutismes hereditaris i monàrquics, on el poder venia directament de Déu i els sobirans encarnaven la legitimitat teocràtica.

Quan creixen els grans Estats europeus, amb centre a Moscou o Berlín, París o Madrid, els pobles intermedis acaben repartits entre els pobles dominants, i apareixen les línies frontereres d'Europa, causa de tantes guerres. Seran les suposades "fronteres naturals" rius o muntanyes, que aquí mai han separat res, ni que siguin tan importants con l'Ebre, el Rhin o el Danubi, els Alps o els Pirineus. Perquè és a les conques dels rius (a banda i banda) on es desenvolupen els pobles pagesos amb els seus conreus, i es a les dos vessants de la muntanya on pasturen els seus ramats els pobles pastors. No és per tant un molló i una ratlla dalt la carena, els que reparteixen identitats. La gent que viu en estes valls o a les dues vessants de les muntanyes, formen el que jo en dic, en el treball de que us parlo, "pobles coixí": Polònia, Xèquia o el Tirol, pobles que s'escampen sempre, sobre els dos costats de la suposada frontera i fan de molla per evitar les col·lisions entre els pobles més grans o poderosos. Quan el país coixí es trenca i apareix la línia fronterera les friccions directes no es poden atenuar i salta l'espurna de la guerra.

Per això hi ha catalans, aragonesos i bascos a banda i banda del Pirineu. Un exemple que ha arribat als nostres dies és Andorra: L'escut de les seves armes amb els pals dels casals de Barcelona i Foix i la mitra de la Seu d'Urgell, i sota L'escut el lema que diu en llatí: "Aquests blasons que aquí veus, no són d'esta vall ni de l'altra, són de reialmes més grans; si cada un d'ells ha fet feliç al seu poble, tots dos junts, Andorra, quants segles no et daran!"

A petita escala, també aquí entre natros es por aplicar la norma: No són l'Algars ni el Matarranya cap línia frontera, és tota la conca que participa de la dualitat, i una llengua comuna denuncia l'orígen de l'antiga gent que la poblava. Un substrat ibèric que modifica el llatí colonial i configura la parla (catalana aquí, castellana més endins, francesa més al nord). El llatí és el mateix, però la fonètica dels nostres avantpassats i la llengua original, marquen les diferències i conformen la llengua pròpia. És una de les més emotives raons per rememorar els nostres antics, els que ens ensenyaren a parlar, i amb els noms de les coses (i els cants populars, i les danses) conformaven la memòria col·lectiva, és a dir la història.

Potser pot semblar una mica extensa una justificació inicial tan llarga. En realitat em sembla però necessària si volem entendre aquest Calaceit i el seu entorn de pobles, lligat a l'església de Tortosa fins a dates tan actuals i des de dates tan remotes. Difícilment s'explica una tal permanència més que mil·lenària (potser més que bimil·lenària) a través de diferents pobles, llengües, colonitzacions, i fins i tot de diverses concepcions espirituals o religioses. Íbers i romans, bàrbars i islàmics, cadascú amb la seva empremta dins la història comuna.

 

EL CONTEXT HISTÒRIC

Homes tan eminents con Vidiella-Jassà, Galindo, Bosch-Gimpera, o Cabré han fet una molt ferma recerca i poca cosa puc afegir-hi jo. Ja des del propi nom del poble, d'origen àrab, referit al clan o nissaga de nom Zeit, que s'escamparia per les serres pròximes a Tortosa, des de Be-zeit fins al Castell dels Zeit que és el que significa "Calat Zeit". Però els antecedents més antics els trobarem encara en les pintures rupestres que Cabré va estudiar ja l'any 1903, al barranc de Calapatar, avançant-se als estudiosos del seu temps. O les restes ibèriques del Puig de Sant Antoni de Calaceit, que Bosch-Gimpera va estudiar poc després. Aquestes restes mostren l'antiguitat prehistòrica del poblament, i mostren també la lligassa amb el món ilercavó centrat en l´últim tram del riu que dóna nom a la península. Una tribu que segons el testimoni del propi Cèsar, va ajudar-lo prop de Lleida en les lluites contra Afrià: explica Cèsar que el cap ilercavó abans d'accedir a donar-li ajut amb la cohort que tenia en aquelles terres limítrofes, espera saber l'acord de l'assemblea dels ciutadans: Un poble extens, amb lleis pròpies, que suposaven decisions assambleàries per determinades accions o aliances. Això passava en els confins de Lleida, ben a prop de les terres calaceitanes. I la cohort es trobaria a la frontera del territori, aquella frontera que Zurita, l'historiador aragonès, situa a la confluència entre Edecans i Ilercavons, i

-afegiríem- ilergetes (Maella, Favara, Nonasp, Maials). El fet que el bisbat de Tortosa, des què en tenim notícia arribi al Matarranya, i a Maials fins a la segona meitat del nostre segle, és certament significatiu.

A principis del segle XIII, essent bisbe Gombau de Santa Oliva es resolia el plet amb Saragossa en establir finalment el límit de l'Algars, exceptuats però els pobles de la conca Algars-Matarranya: Calaceit, Cretes, Lledó i Arenys de Lledó. Són els pobles que capitalitza Calaceit.

El nom de Calaceit apareix ja en la població d'Algars-Batea l'any 1153, i és el papa Adrià IV que l'any 1155 estableix el límit del bisbat de Tortosa fins al Matarranya, que confirmarà Alfons el Cast l'any 1178. I no obstant això trobarem documentades les divergències entre Tortosa i Saragossa fins que s'arriba a un acord l'any 1210; però encara l'any 1225 a Peníscola Jaume I tornarà a insistir en confirmar l'antic límit del Matarranya.

Hem dit abans que les seus episcopals arriben a funcionar com a districtes de l'administració pública, salvant l'organització romana que es descompondrà amb la decadència quan els bàrbars prenen les tirandes de la història. I és aquesta funció diocesana, coordinadora de les activitats socio-econòmiques i polítiques, sota una autoritat que les estructura i sosté, la que fa que l'església tingui un paper tan positiu per un costat, com per organitzar la vida dels pobles que quedaven a mercè del poderosos de torn, però també un paper negatiu en convertir-se ella mateixa en un poder, no sempre al servei dels ideals que propugna. És la cara i la creu de la història.

Si ens atenem als trets més importants, a l'Edat Mitjana, l'església és capdavantera quan el seu nivell cultural i polític, està per sobre la mitjana dels altres estaments públics, i fa de ciment per relligar el que la caiguda de l'Imperi havia deixat solt. Sobretot en dos aspectes: la cultura en general i l'agricultura com a cultura en particular. Les rendes agrícoles havien estat devorades per l'erari romà, i finalment s'arribà a l'abandonament de moltes terres de conreu i a la pèrdua i tot dels propis coneixements agrícoles. És al redós de l'església que la saviesa dels llibres escapa de la destrucció en el temps en què calia copiar i recopiar els manuscrits perquè no es perdessin en mans de bàrbars analfabets i guerrers. Però és també entorn dels monestirs que del X al XIII poblen els camins d'Europa, on es retorna la vida al camp i s'ensenya i practica l'agricultura. I seran els monestirs que acolliran dins els amples claustres els vilatans desperdigolats per les batusses de tot gènere, donant-los acolliment en el clos monacal i protecció per a les terres que el seu entorn recuperen amb les tècniques que els monjos conserven i ensenyen.

Això portarà a un sistema de dependència i subdependències, d'uns senyors que donaran protecció a canvi de serveis: és el que en diem feudalisme. És amb l'estructura feudal que es produirà la pertinença de Calaceit no al bisbat, sinó al capítol de la Seu de Tortosa. Havien estat senyors seus els Calatraves d'Alcanyís (1180) després Rotllan de Cambrils i Dalmau de Canyelles (des del 31 del juliol de 1210 segons consta a AMT Castellania II núm. 54) finalment als Arinyo de qui comprarà els drets el Capítol Catedral de Tortosa, l'any 1452. I és en l'entramat de senyoriu feudal en què les relacions entre Calaceit i el Capítol no poden ser sempre bones. Però això ho tracta molt bé i per menut el vostre Vidiella en la Historia de Calaceite. I jo voldria fer una visió més senzilla que doni base per a una anàlisi posterior, i situï dins d'un context històric emmarcant les interpretacions, o donant simplement una pinzellada, una imatge que subratlli el conjunt, i en permeti una explicació coherent.

 

LA CONSTRUCCIÓ DE L'ESGLÉSIA DE 1695

Enguany celebrem el tercer centenari de la construcció de l'església de Calaceit, que es començà essent bisbe de Tortosa Sever Tomàs Auter, dominic de Puigcerdà. Però això no vol dir certament que no hi hagi una església més antiga; ja sota el senyoriu dels Bolca (1211) trobem documentades les donacions fetes pels bisbes de Tortosa, de delmes del castell i terme de Calaceit per tal de construir esglésies (cal veure entre altres el cartulari número 2 de l'arxiu del Capítol de Tortosa). I d'aquell temps es conserva dins la zona una església ben característica: la de Lledó. Calaceit però creixia i calia fer una església més ampla.

També Vidiella dóna una completíssima documentació de com es fa l'església nova. Jo aportaré alguns detalls potser anecdòtics però expressius. Per exemple el segon constructor (el primer havia estat Aguas) es Xambó i no era francès com sembla, sinó de Vic. Ell i el seu fill que treballaven a l'església d'Arnes, van ser contractats per fer la de Calaceit. Tampoc no van durar molt i veurem perquè; poca sort la dels Xambó que passaren després a dirigir l'obra de la Seu de Tortosa on el pare, Josep Xambó moria l'any 1708 en la guerra de successió a les teulades de la catedral tocat per una bala perduda durant el setge del duc d'Orleans. L'any següent, son fill Roc, era desterrat per desafecte al rei, si bé el tornarem a trobar més avant fent el baptisteri de la Seu de Tortosa. Bons constructors com demostren totes les obres de les que en sabem són autors. I no obstant això, hi ha una cobla que ens transcriu Vidiella i que no té desperdici. D'autor foraster si ens hem d'atendre a la llengua, expressa les possibles rancúnies i travetes a què pot estar sempre exposat qui porta una envejable activitat pública, però al nostre entendre expressa encara més coses:

&laqno;Un Xambó nos ha venido maestro de mucha jerga para hacer a la chamberga la iglesia que se ha emprendido.

Con alamares de Francia os roba vuestro cariño quien quedará con ganancia el tiempo será testigo...»

Si els Xambó són perseguits després a Tortosa per desafectes a sa Majestat (Felip V) no és gens aventurat afirmar que la persecució és certament política, però l'acusació de &laqno;francès» és ara contradictòria: són els castellans que han pactat amb el francès contra Catalunya. &laqno;Xambó» també te un significat que l'autor de la cobla aguditza amb intenció: és un home amb xamba, és a dir un jugador que l'encerta per casualitat, no perquè en sàpiga: en castellà en diríem un &laqno;chapucero»; treballar a la &laqno;chamberga» és també pejoratiu, recordem que Catalunya havia estat forçada a acceptar el costat que li feia França mig segle abans contra l'absolutisme de Felip IV i el seu Duc d'Olivares. Doncs bé, Schömberg era el mariscal de França que va conquerir Tortosa del poder de les tropes castellanes de Felip IV, l'any 1649 en aquella desgraciada Guerra del Segadors. Ell va posar de moda una manera de vestir &laqno;a la chamberga» segons l'uniforme del seu exèrcit, amb faldons i barret d'ala ampla. En conseqüència es desqualifica doblement als Xambó, per &laqno;francesos» i per &laqno;chambergos». Com no se'ls pot desqualificar com a constructors, encara que ho intenten, només cal veure la seu de Tortosa o l'església d'Arnes, han d'inventar acusacions polítiques i confessar, quan se'ls rescindeix el contracte, que treballen poc, però que ho fan bé.

Això tornarà a passar més avant, en la guerra napoleònica, quan segons un document de l'Arxiu de la Ciutat de Tortosa, no trobaran clergues episcopables, perquè tots són &laqno;afrancesats». El document és secret però ha arribat als nostres dies. I ser afrancesat és un vilipendi, quan de fet es tracta de la gent més intel·ligent i progressiva d'una societat que està decandint ancorada en un tradicionalisme ineficaç.

En la construcció de l'església seguiran Ibargüens, sis anys després Mascarós i encara Dolç que contracta el campanar l'any 1729. Però això ja us ho conta molt bé Vidiella i a ell em remeto.

Permeteu-me però una altra anècdota per il·lustrar aquest centenari de l'església de Calaceit. Estava encara en construcció i era bisbe Camacho. En fer la visita pastoral l'any 1734, el cronista anota el llibre de Visites:

&laqno;Otrosí, por quanto ha encontrado su Ilustrisima no averse remediado cierto genero de bayles indecentes en que se cometen ofensas a Dios como son La Cadena, El Caracol y el Diablote sinó antes bien han proseguido en ellos en tanto perjuicio de las almas, y han añadido otros de nuevo que son el Babau, la Jota, el Sereni y la Sombra, por tanto manda su ilustrisima e impone la pena de excomunion a todos aquellos que se exercitaran en semejantes bayles y exorta a los regidores que procuren por su parte impedir tanto daño para el mayor bien de las almas... que no permitan entrar en la Iglesia a persona alguna con pelo atado ni redes... que en el primer dia festivo lo publique (el vicario) en el pulpito...» (Llibre de visites pastorals 1734-39 Vol.18)

De vegades és més il·lustratiu per a la història un sol fet puntual que moltes dades. I aquí teniu una pinzellada prou fresca.

A partir del Concili de Trento (a mitjans del segle XVI) s'estava agostant la florida d'alè popular que des de l'Edat Mitjana havia portat la representació d'escenes sagrades, i profanes, a la porta o dins la mateixa església. Així havia nascut el teatre popular al carrer, amb el més clàssic sentit de representació mistèrica, i retornant a l'herència de grecs i romans, amb cants i danses per alegrar la festa. Una de les més solemnes d'aquestes representacions, la de la dormició de la Mare de Déu, s'ha escapat de la crema i ha arribat com un preciós i viu misteri als nostres dies: és el Misteri o festa d'Elx que encara es representa tots els anys per festes d'agost a dins l'església de Santa Maria d'Elx, recuperada de diverses prohibicions i mutilacions. Doncs bé, a Calaceit tenim documentada una d'aquestes festes que no pot ser tan indecent com diu el visitador, si el que es balla és la Jota, (tan viva també en tota la zona de Tortosa). Noms tan innocents com el Babau o el Diablot no creiem puguin amagar grans pecats. Però hem de reconèixer que l'estament eclesiàstic temorós de qualsevol actitud massa laica, endurit pel creixement del protestantisme, i quin dubte hi ha, segurament testimoni d'alguns que l'histrionisme popular havia introduït per animar les festes, talla en sec el que no calia més que tornar als seus orígens implicant-se en la cultura popular com havíem fet històricament amb les festes paganes o romanes.

 

LES FONTS

Un aspecte important per l'estudi del tema en les relacions Calaceit-Església de Tortosa, és el de les fonts documentals que no crec siguin avui tan abundants com quan Vidiella feia la seva valuosíssima investigació; han passat molts anys i una guerra entremig.

L'arxiu Capitular de Tortosa en conserva un gruix prou important, i sense intenció de fer-ne una relació exhaustiva, cosa que ens és ben impossible, sí que voldríem donar unes línies d'orientació per a futurs investigadors.

Essencialment hem de considerar:

1.- Els cartularis

2.- Llibres de Visites Pastorals

3.- Actes Capitulars

4.- Índex per seccions

Dels cartularis que constitueixen la sèrie més vistent de l'Arxiu i la que recull la documentació més antiga, destaquem el número 2 que hem citat i el número 3 que contenen les cartes referides a donació i poblament de Lledó, Arenys i Calaceit, entre d'altres coses.

La llarga sèrie de Llibres de Visites Pastorals ens permet una aproximació als pobles de la diòcesis a través dels desplaçaments del bisbes cada vegada que fan tal visita. Hem utilitzat el volum 18 (any 1734-39) per donar una pinzellada sobre la visita pastoral del bisbe Camacho, quan encara l'església actual de Calaceit estava en construcció.

Pel que fa a les actes capitulars, citem especialment les dels segle XV i XVI on trobarem referències continuades a la compra de Calaceit del Capítol de Tortosa als Ariño, o a la guerra amb Joan II i la seva repercussió a la zona. També les del segle XIX on es registra el fet de la custòdia de la Cinta de Tortosa en temps de la invasió napoleònica, a l'altar de la Santa Espina de Calaceit, citat i documentat per Vidiella a la seva Història de Calaceit.

Finalment pel que fa als índex són tres volums molt ben relligats i conservats, un per cada secció: la primera secció conté un total de 26 calaixos dels quals ens interessen especialment els tres que porten el nom de Calaceit. La segona secció conté 25 calaixos dels quals destacaríem els 3 de Comú i els 3 de Delmes. La tercera secció consta de 20 calaixos dels que assenyalaríem els 3 de Bisbe i els 3 de Testaments i Llegats.

De la secció primera, tan directament relacionada amb Calaceit, hem dit que són tres calaixos: El número 14 de nom Calaceit, amb 66 documents. El número 15 Calaceit i Mas de l'Ametlla amb 106 documents i el número 16 amb documents, retolat també Calaceit.

Del calaix número 14 destaquen els documents referits a censals, per la compra del Capítol als Ariño del senyoriu de Calaceit, datats generalment durant el segle XV. Destaquen també la donació al gener de 1234 feta pel bisbe de Saragossa a Canyelles; la documentació sobre molins, o la venda de safrà. I els processos criminals entre els que assenyalem el de la mort de l'Alcalde Joan d'Ossó l'any 1533, i el d'absolució d'un canonge pel papa Juli III (1550-55) per l'execució de certes sentències de mort. Assenyalaríem encara per acabar l'homenatge del Mestre de Calatrava al bisbe Betet pel terç dels delmes de Calaceit l'any 1307 (14 de gener).

El document més antic del segon calaix és la donació del terç dels delmes de Calaceit feta pel bisbe de Tortosa a Canyelles l'any 1192. Hi ha també la donació del terç dels delmes a Bolea l'any 1211 i majoritàriament tot el que es refereix a la venda dels Ariño, al molí d'oli de Calaceit, al Mas de l'Ametlla, entre els que anotem un document de 1256 que adscriu la partida dels Diumenges al Mas de l'Ametlla. Un altre document que destacaríem és la permuta dels Calatrava amb el rei de Navarra de Maella, Favara, i Calaceit l'any 1429 essent papa Martí V.

El tercer calaix, més miscel·lani, conté plecs de documentació i correspondència dels segles XVII i XVIII entre els quals alguns de referits a la fàbrica de l'església.

La documentació és per tant molt abundant, si bé cal comprovar -això no és més que un índex- l'estat de conservació de la documentació referenciada, i les pèrdues que s'han pogut produir.

Sigui com sigui no he volgut fer més que una aproximació al poble de Calaceit en aquesta data centenària que avui commemorem.


SOROLLA´T núm. 10, juliol de 1995

© Associació Cultural del Matarranya

Prohibida la reproducció sense citar-ne la procedència

 TORNAR A L´INDEX

 VOLVER AL INDICE

 GO TO INDEX